CASES DIAGOON, HERMAN HERTZBERGER (1968-1970)

A+C  ARQUITECTURA I CIUTAT

“Hauríem d’orientar el disseny de tal forma que el resultat no es refereixi massa obertament a un objectiu inequívoc, sinó que permeti una interpretació i així prengui la seva identitat per mitjà de l’ús. El que fem ha de constituir una oferta, ha de tenir la capacitat de provocar, una vegada i una altra, reaccions específiques a situacions específiques; i per tant no ha de ser merament neutral i flexible (no específic) sinó que ha de posseir l’àmplia eficàcia que diem polivalència.”

La idea subjacent en les cases-esquelet és que estan en principi inacabades. El pla està en certa mesura indefinit, perquè els mateixos ocupants tinguin la capacitat de decidir com dividir el seu espai habitable, on volen dormir, on menjar i així successivament. Si les circumstàncies familiars canvien l’habitatge pot ajustar-se d’acord a les noves necessitats i fins i tot a una certa expansió. El disseny actual pot considerar-se com un marc provisional que encara ha de completar-se. L’esquelet és un producte a mig fer, que tothom pot completar d’acord a les seves necessitats i desitjos. 

 La casa es compon de dos nuclis fixos, amb diversos desnivells   que constitueixen les unitats d’habitatge que poden acomodar diverses funcions: estar, dormir, estudiar, divertir-se, relaxar-se, menjar, etc. En cada unitat, és a dir, nivell, la secció admet particions per crear una habitació, l’àrea romanent forma una balconada interior al llarg de la sala d’estar sencera (buit). Aquestes balconades, que poden ser equipades segons els gustos individuals de cada membre constitueixen la zona d’interacció col·lectiva.

D’aquesta manera no hi ha una divisió estricta entre àrees comunes i privades. Cada membre té la seva pròpia part de la casa, el llarg estar vertical. 

La relació entre veïns depèn en gran mesura  del tipus de límit que existeix entre propietats. Una tanca és el mitjà per obtenir el màxim aïllament respecte a l’altre. L’absència de límits, d’altra banda, significa ser vist constantment pels veïns, sense poder desmarcar-se d’ells.

Simplement proporcionant els rudiments d’una partició entre zones adjacents que convidin a cadascú a respondre segons el seu desig, constitueix un incentiu i legitima les mesures que cadascú vulgui prendre, però que d’una altra manera dubtarien a fer pel seu compte.

Una base de blocs perforats proporciona la base per a una paret de maó, però també pot servir de suport per una de fusta o altres.

 

La terrassa elevada a la part posterior també permet una interpretació personal. En primer lloc les escales, que es van limitar al mínim durant la construcció, poden ser reemplaçades per formes alternatives d’accedir al jardí. 

En segon lloc està el petit espai exterior situat sota la terrassa, deliberadament obert malgrat la decisió habitual de tapar aquestes àrees- una decisió que els arquitectes tendeixen a prendre per evitar el desordre, sense observar els avantatges potencials d’aquest tipus de lloc extra, poc protegit. Finalment, la petita terrassa, delimitada per parets en tres dels seus costats, permet una fàcil extensió lateral de la sala d’estar. 

 

Els terrats contigus estan separats per una estructura metàl·lica a manera d’anotació. Les baranes i barres conviden a col·locar o fixar coses sobre elles, especialment lleugeres, materials temporals com a teles o estores de canya. Aquí apareixen una altra vegada els blocs de formigó perforat. El repte que ofereixen els terrats inacabats produeix una gran varietat de solucions.

En la part davantera, al costat de l’entrada, un petit pati és suggerit arquitectònicament per la presència d’un pilar de formigó. Atès que és el suport de la balconada superior i l’espai darrere de la biga està obert, no existeix un pòrtic protegit real, encara que seria molt fàcil construir un, amb un sostre de vidre per exemple. Depenent de les necessitats de l’habitant l’espai pot ser tancat per complet com a magatzem de bicis, però també pot ser utilitzat per fer una extensió del passadís d’entrada . Vist des de la sala, el pilar crea un espai que pot convertir-se, en principi, en un espai exterior al que s’accedeix per mitjà d’una finestra que es pot interpretar com un finestral o una petita porta.

No va haver-hi previsió de garatge formalment encara que és usual en aquest tipus d’habitatge. La planta admet aquest ús, i igualment, aquest primer nivell admet crear un espai addicional: una oficina, un estudi, un taller, etc., que pot ser accessible des de l’exterior. 

Les finestres es poden considerar com a marcs que poden ser omplerts d’acord a l’elecció de l’ocupant, amb vidre o panells opacs. El marc en si és un factor constant, i representa, es podria dir, el context i l’ordre en el qual les llibertats de cada individu poden ser preses com una part integrant d’un conjunt coherent.

No és solament un prerequisit  per a qualsevol elecció que el rang de possibilitats pugui ser captat, i per tant limitat, sinó que l’elector o electora  ha de poder visualitzar les alternatives una per una en termes de la seva pròpia manera de pensar, ha de ser capaç de concebre-les en els termes de les seves pròpia experiència, en altres paraules, han de provocar associacions, perquè pugui comparar-les mentalment amb proposicions de les quals ja era conscient o que poden ser plantejades per la seva experiència subconscient.

Mitjançant la comparació de la imatge evocada pel nou estímul amb les imatges ja recollides de la seva experiència anterior, el potencial de l’elegible pot ser avaluat i per tant pot arribar a ser una extensió del seu món familiar, la seva personalitat. 

 Així que si el mecanisme de selecció exigeix el reconeixement o identificació de les imatges emmagatzemades en l’experiència, és de summa importància que tot el que s’ofereixi evoqui tantes associacions com sigui possible. Quantes més associacions puguin ser evocades més individus podran respondre a elles – això és, més possibilitats que les associacions evocades siguin de rellevància específica per a l’usuari en una situació donada.

“Cada forma, per tant, en comptes de ser neutral hauria de contenir la major varietat de proposicions que, sense imposar una direcció específica, puguin aconseguir associacions constantment. Una incitació és necessària per motivar i estimular a l’home a adaptar el seu ambient a les seves necessitats i a apropiar-se’n. Hem de confrontar-lo amb els estímuls que provoquin interpretacions i usos de la manera que millor s’adapti a les seves pròpies finalitats.”

Per saber-ne més, descarregueu-vos el capítol 8 de Lessons for Students in Architecture (Herman Hertzberger, 1991) aquí.

KMV