PICTOGRAMES, IDEOGRAMES, DIAGRAMES

A+C ARQUITECTURA I CIUTAT

Fa uns dies va sorgir al taller una discussió sobre la representació de les idees, lligada a la necessitat de fer aflorar informació útil a partir de l’anàlisi dels diversos condicionants del projecte. Hi havia una certa confusió o desconeixement de termes, i pensem que només coneixent-los bé els podrem utilitzar bé. D’aquí aquesta entrada.

Un dibuix pot representar realistament una cosa o bé representar-ne de manera abstracta un sentit associat. Simplificant-ho molt, el típic dibuix frontal d’una casa fet per un nen és una representació realista. Un alçat constructiu d’una casa, marcant nivells, línies a punts pels forjats i posició dels detalls dibuixats en altres plànols, és una representació abstracta. Aquest dibuix només es pot interpretar adequadament si coneixem les convencions que s’han utilitzat per fer-lo, és a dir, el llenguatge de codificació/descodificació.

Quan un dibuix realista supera l’estadi de representar una cosa concreta i passa a representar la categoria d’aquelles coses, esdevé un pictograma, i com a tal pot tenir un nou sentit associat: la casa del nen pot passar al pictograma de “Homepage” de les pàgines web, per exemple. I estirant aquest fil, podem dir que algunes arquitectures es pensen des de la seva capacitat pictogramàtica: l’hotel Vela de Barcelona, per exemple; o les múltiples casetes per a nens o de jardí existents al mercat.

Els pictogrames, doncs, per la seva qualitat de representar una categoria, poden evolucionar fins a representar una idea, esdevenint logogrames. Quan aquests logogrames s’utilitzen en un sistema d’escriptura es parla d’ideogrames, com els dels jeroglífics egipcis o els caràcters xinesos, que retenen part del caràcter pictogramàtic original però el superen per la seva estilització. El tercer estadi d’evolució dels signes escrits del llenguatge serien els fonogrames, és a dir, la representació dels sons relacionats amb els ideogrames a partir de la seva simplificació. En són exemples els sil·labaris japonesos o l’alfabet llatí.

L’ideograma pot tenir un grau molt alt de sofisticació i ser capaç de representar idees molt complexes, però està lligat a una cultura concreta, amb unes claus tancades d’interpretació precisament per a què no hi hagi dispersió de significat. El pictograma, en canvi, és transcultural però només és capaç de transmetre idees relacionades amb objectes o accions bàsiques. Tot i que en algun cas, com hem vist, podem pensar en la representació pictogramàtica o (més difícil) ideogramàtica de l’arquitectura o d’alguns dels seus atributs, la seva pròpia naturalesa complexa i integradora de diverses complexitats ens demana un altre sistema de representació.

Quan es busca representar associacions o relacions, és a dir, una informació que vincula diferents idees, es fan diagrames. Podem dir que la majoria de dibuixos d’arquitectura, siguin esbossos o plànols constructius, són diagrames perquè busquen representar i definir una sèrie de relacions de manera no literal: pensem per exemple en una planta o una secció.Els diagrames han tingut sempre molta importància en arquitectura, i sovint han combinat abstracció i sensació. Un exemple clàssic són els mapes topogràfics antics, que, tot mantenint la seva qualitat ‘científica’ de precisió, és a dir, abstracta, buscaven transmetre la impressió concreta del relleu.

Però crec que és millor reservar la paraula per a representacions més deslligades de la forma concreta. I en aquest sentit, aquí m’interessa especialment insistir en la seva capacitat d’esdevenir instruments efectius de projecte: instruments exploratoris i provatoris, més que no pas explicatius, de les idees. Però només ho podran ser si són capaços de donar-nos informació parcial, concreta i visual. En aquest sentit, convé explotar el doble caràcter que ja hem comentat dels diagrames: és a dir, la seva capacitat de ser alhora sensació i abstracció.

Al no dependre tant de convencions i haver-se d’inventar per a cada cas, ens permeten superar els llocs comuns i definir amb més precissió una idea concreta que hem identificat com important per al projecte. Pensem per exemple en diagrames analítics de qualitats no-visuals: decidir com fer un mapa de sorolls o de vistes o del vent serà tan important com els mateixos valors que volem expressar. I això també és vàlid per a qualitats més normalment associades a l’arquitectura o el disseny urbà: també hem de pensar cada cop la manera més adequada de com dibuixar un mapa de traçat viari, o de buits i plens. Només d’aquesta manera obtindrem les pistes adequades per continuar amb el projecte. Uns bons exemples són els del llibre Transitions, ja comentat en aquest bloc (entrada SET LLIBRES DE REFERÈNCIA, 26.02.13). Un texte ja clàssic sobre el dibuix arquitectònic és el de Iain Fraser i Rod Henmi Envisioning Architecture: An Analysis of Drawing. Pots descarregar-te el capítol 6: Diagrams, aquí.

Per acabar: ja sabem que la qualitat instrumental del diagrama no es limita a la fase final explicativa d’un projecte. Però tampoc no s’acaba a les fases inicials exploratòries. Una funció important dels diagrames és ajudar-nos, després d’haver pres una decisió projectual, a comprovar-ne la validesa. En aquest sentit és una bona pràctica fer, amb la proposta, els mateixos diagrames que s’han fet a la part inicial d’anàlisi i comprensió dels condicionants del projecte: comparar-los pot ser molt revelador.

EMB