SET LLIBRES DE REFERÈNCIA

A+C  ARQUITECTURA I CIUTAT

Lu Ban és el patró dels mestres constructors xinesos. Fuster d’obres ell mateix, va viure al segle V aC i va ser contemporani del filòsof Mozi i coetani de Confuci. Se’l considera inventor de molts ginys i solucions tècniques i, tot i que no el va escriure ell, el Llibre de Lu Ban, que conté solucions i estàndards de qualitat, va ser molt de temps el llibre de referència per a les obres públiques imperials i la construcció general.

Ve a tomb parlar d’ell aquí perquè a la tradició geomàntica i taoista que el venera se’l representa a vegades amb l’anomenat Regle de Lu Ban, un instrument entre tècnic i sagrat que serveix per marcar les divines proporcions de l’arquitectura i que es transmet de mestres geomàntics a deixebles. Però d’altres vegades, com a la imatge, se’l representa amb un pinzell i un llibre, els dos instruments immemorials de l’arquitectura per transmutar les idees en matèria: dibuix i reflexió contrastada. Els llibres, com els llapis, són els nostres instruments, com ho eren per a Lu Ban.

Al taller han sorgit els darrers dies algunes referències de llibres que poden ajudar a donar més dimensions als treballs. Aquests llibres són de diversa mena.

Per una banda, tenim els que fan referència al que podem anomenar l’anàlisi, representació i valoració del buit periurbà. S’ha parlat del treball de l’arquitecte danès Carsten Juel-Christiansen, que l’any 1985 va publicar Monument & Niche: The Architecture of the New City (Copenhaguen: Rhodos). Es tracta d’un intent reeixit de comprendre aquells llocs que, sense ser ni ciutat ni camp, formen part del continu urbà i hi estan interconnectats. Tan interessant com el mateix concepte de l’anàlisi és el mètode de dur-la a terme i de representar-la. Un llibre molt gràfic, curt i intens, altament recomanable, que podeu descarregar-vos aquí. I podeu llegir-ne una ressenya aquí.

 

 

 

 

L‘any 2000 Juel-Christiansen va ser el comissari del pavellò de Dinamarca a la Biennal de Venècia, i amb el nom Transitions va engegar una exploració de, com diu el subtítol de la mostra, l’espai a la ciutat dispersa. Diversos arquitectes afins van desenvolupar instruments d’anàlisi i representació de les qualitats d’aquesta nova mena de ciutat. Pretenien, exactament, descobrir amb aquestes tècniques l’ànima d’un cos urbà més aviat menystingut. Té un abast més ample que Monument & Niche i s’aplica a zones més consolidades, demostrant una certa validesa universal del concepte. 

 

 

 

S’ha parlat també d’alguns llibres que fan referència a la construcció temporal de la residència. De fet, la ciutat habitualment es forma segons processos dilatats en el temps. Són estranys, tot i que ben propers, els processos de ciutat instantània. Aquests processos urbans dilatats s’adiuen amb uns processos constructius que van adaptant-se als canvis de la societat i els individus. En alguns casos aquesta mateixa idea de la periodització es confon o se superposa amb el que ara anomenaríem customització o personalització, i en moltes experiències dels 1970s anava lligada a l’autoconstrucció. 

 

El llibre ¡El tiempo construye! publicat per Gustavo Gili el 2008, recull un treball de recerca molt poc habitual fet per l’estudi EstudioArquitectura (format pels xilens Fernando García-Huidobro i Nicolás Tugas i pel peruà Diego Torres Torriti). Explora els canvis soferts pel barri PREVI (Proyecto Experimental de Vivienda) de Lima, un projecte iniciat el 1967 amb la intenció de donar resposta digna a la manca d’habitatges en un context de moltes limitacions de recursos i d’urgència d’acció. Hi van col·laborar molts arquitectes locals i estrangers (entre els quals Aldo van Eyck, Charles Correa, James Stirling, Christopher Alexander, Atelier 5, Fumihiko Maki o Candilis-Josic-Woods).

Quasi 40 anys després EstudioArquitectura repassa no només el procés de formació del barri, sinó els diferents processos de transformació que ha anat tenint, amb uns dibuixos d’una gran qualitat i claredat i unes anàlisis molt acurades, donades per la seva proximitat amb l’experiència del PREVI. També molt recomanable. Una mostra, aquí.

 

 

Parlar d’esquelets constructius com els models del PREVI porta a pensar en els esquelets conceptuals de l’habitatge, la seva estructura compositiva profunda. I en això, tot i que publicat ja fa molts anys, segueix encara vigent l’estudi de Nikolaas John Habraken publicat en anglès el 1976 Variations, the Systematic Design of Supports (edició holandesa del 1974, originalment publicada el 1962 amb el títol De Dragers en de Mensen – Els suports i les persones), i de la que Gustavo Gili en va publicar la traducció en espanyol el 1978 amb el títol El diseño de soportes. Després de 50 anys, precisament per la seva naturalesa essencial, l’estudi d’Habraken segueix essent útil i es pot trobar a la base de molts exemples contemporanis d’habitatge perfectible o versàtil. Llegiu la introducció a l’edició anglesa del 1976 aquí.

El mateix Habraken segueix en actiu publicant llibres i donant conferències. Al meu parer un llibre d’especial interès per al taller és el que va publicar MIT Press el 1998 The Structure of the Ordinary, Form and Control in the Built Environment. És un compendi de diferents estratègies de relació edifici-ciutat basades en observacions i exemples. El més important és potser la premissa del llibre: l’entorn construït és un organisme autoorganitzat. Dóna claus per operar-hi a tres nivells:  l’ordre de la forma, l’ordre del lloc i l’ordre del significat. Per parlar-ne i discutir. Llegiu la introducció i el capítol 17 (Type) aquí.

 

Finalment, dues recomanacions sortides del taller per ampliar el ventall d’exemples de diferents menes d’equipaments. Són dues referències locals i bastant recents i poden servir de guia per orientar algunes decisions respecte els equipaments del sector que hem de projectar.

 

El primer és un recull de l’acció constructora de la Generalitat, Arquitectures dels equipaments públics a Catalunya 2000-2010. Només deu anys, però la selecció aplega un munt d’edificis d’un to mitjà correcte, amb uns quants exemples especialment reeixits. Una secció transversal bastant fidel de l’arquitectura catalana recent, amb més pulcritud i saber fer que audàcia, però que en conjunt representa un cas força insòlit d’aposta pública per l’arquitectura com element de transformació de la societat i la ciutat. És interessant també observar com els projectes són fets per molts despatxos de moltes generacions, corroborant la idea que els concursos amb què s’han adjudicat aquests encàrrecs han estat un element positiu d’incorporació dels estudis joves a la professió.

L’altre està publicat l’any 2011 per l’Ajuntament de Barcelona: Equipaments. L’ordenació dels conjunts dotacionals. Barcelona 12 exemples.

 

Recull uns bons exemples de complexitat programàtica donada per l’acumulació d’equipaments en un mateix projecte, i la seva capacitat d’esdevenir focus cívics centrals i de generar un espai públic amb una intensitat diferent de l’habitual. 

 

 

 

 

EMB